top of page
Buscar
  • Foto del escritorfuturdesemparat

"Si la llei d'estrangeria facilités les coses, aquests nens no se la jugarien de menors"

Actualizado: 10 may 2019

Entrevista amb Loli Rodríguez, directora de Fundació Idea


Marina Alaminos Navarro i Judit Esposa Canals


A Catalunya, la DGAIA es fa responsable de la tutela dels menors i els distribueix a les entitats que disposen de servei d’acollida. Malgrat tot, les restriccions de la Llei d’Estrangeria per aconseguir la documentació i la manca de finançament i temps en dificulten la integració. Tot i això, centres com la Fundació Inserció Desenvolupament Acompanyament (IDEA), nascuda l'any 1985 amb l'objectiu d’atendre infants, adolescents i joves en risc d’exclusió social, realitzen una primera acollida de menors estrangers i els ofereixen serveis socioeducatius que els permeten dibuixar un futur i construir un entorn segur. De la situació dels joves nouvinguts, la lectura que en fa la societat i el futur de les entitats en parlem amb Loli Rodríguez, directora de Fundació Idea.



Quant temps fa que teniu joves en risc d’exclusió social?

Des que es va crear la Fundació ens hem enfocat a treballar amb infants, joves i famílies en situació de risc. Concretament, amb joves estrangers des del 2003, que va ser quan vam obrir el primer centre d’urgències amb la DGAIA.


Actualment quants centres teniu per acollir menors?

Tenim tres centres amb joves estrangers no acompanyats, de diferents edats i tan nois com noies. A més, fa poc vam obrir aquest tercer centre dins l’estratègia catalana per a la integració dels joves, que és només per a noies i és més petit.


Els joves migrants no acompanyats van començar a arribar al voltant dels noranta. Com heu vist vosaltres l’evolució tant dels joves com dels treballadors?

A nosaltres, des d’un principi, ens va arribar un percentatge molt petit de nois, entorn el 5% dels menors. Però a partir de l’any 2010 aquesta proporció es va invertir i ens vam haver d’adaptar: vam haver de canviar la metodologia de treball amb els joves, la tipologia d’activitats... Hem hagut d’aprendre nocions del seu idioma per a poder entendre’ls, i vam incorporar traductors i educadors que parlessin àrab.


En un article que vas escriure a El Periódico dius que “els espais i les oportunitats que els oferiu han d’anar encaminats a fer efectius els seus drets com a menors d’edat, i que ells compleixin també els seus deures”. Teniu dificultats per que es preservin els seus drets com a menors i alhora que ells compleixin amb els seus deures?

No podem generalitzar, però de la mateixa manera que passa amb alguns adolescents d’aquí, molts joves demanen i demanen i no es pregunten “però quins són els meus deures?”. En aquesta entrevista parlava més dels seus deures com a ciutadans. Nosaltres entenem que els joves reben la protecció que necessiten, però a la vegada també són ciutadans de ple dret que ens poden ajudar i ens poden retornar moltes coses, ja sigui amb accions de voluntariat, col·laborant amb parcs i jardins,...


Lola Rodríguez (dreta) i Judit Esposa (esquerra) a la Fundació Idea. / Marina Alaminos

I creus que la societat valora aquest fet o l’estigmatització és massa forta?

Jo penso que la societat no ho veu, perquè això que estem fent amb els parcs i jardins, o aquí a l’Hospitalet acompanyant gent gran, fa molts anys que ho fem i sempre havia passat desapercebut. Ara, en canvi, estan sortint moltes notícies que, tot i no ser mentida, s’expliquen d’una manera que agafen una transcendència i una dimensió que potser no és l’adequada. I cal compensar una mica.


De fet, fa poc La Vanguardia publicava un informe dels Mossos d’Esquadra en què es deia que, tot i que només un 18% d’aquests joves realitza actes de delinqüència, són els que més importància tenen als mitjans de comunicació.

És que jo no crec que publiquin en la mateixa proporció tots els delictes a mans d’altres nois d’aquí. I això genera una alarma que és una mica injusta.


Quines són les dificultats que us trobeu a l’hora de desenvolupar la vostra tasca?

La documentació és un problema, perquè si els joves no estan documentats no poden accedir al mercat laboral. Però hi ha un pas previ que consisteix a accedir a recursos formatius o a poder llogar un espai. Depenent del moment en què els nois i les noies entren al circuit de protecció, tenen més o menys temps per regularitzar aquesta documentació. Si arriben a punt de complir la majoria d’edat, el sistema no té temps per a regularitzar els papers. Ens estem trobant amb períodes de fins a set mesos per a poder fer les primeres passes en el tràmit de la documentació.


I durant aquest temps, què fan els joves?

S’ha començat a treballar en mesures d’allargament i els joves s’estan dins el sistema de protecció fins que es poden garantir uns mínims. Tot i això, a vegades sentim que buidem el mar amb una cullereta. Si s’aconsegueix un allargament de mesura per a dos-cents nois, en dos mesos en tenim quatre-cents. Tinc la sensació que anem un pas enrere de la necessitat i que mai podem ser proactius. Ens sentim a remolc de la situació.


"Ens estem trobant amb períodes de fins a set mesos per a poder fer les primeres passes en el tràmit de la documentació."

Us heu trobat que s’han superat molt les previsions d’arribada de menors en els últims anys?

Ha augmentat molt, i tot i que hi havia inputs que ja feien pensar que des del 2016 arribarien molts més joves, no hem sabut donar resposta. Res no està prou dimensionat: en salut mental, per exemple, no tenim els recursos suficients perquè els nois puguin ser atesos. Un grup de la Fundació, amb el postgrau de joves migrants que organitzem conjuntament amb la Universitat de Barcelona i el Col·legi de Treball Social, hem estat al Marroc i hem pogut comprovar com tenen de normalitzada la immigració dels menors, tant les famílies com la pròpia societat. Sí que hem sentit alguna veu que deia que un país com el Marroc no es pot permetre perdre la seva joventut, però si quan són majors d’edat la Llei d’Estrangeria els facilités les coses, aquests nens no se la jugarien de menors.


Creus que d’ara en endavant, després d’haver viscut l’increment de joves estrangers que arriben, hi haurà una millor gestió de recursos i més immediatesa en la reacció?

Nosaltres ens situem a col·laboradors de l’administració, i aquesta resposta ha de venir de la DGAIA i del Departament d’Afers Socials. Com a entitats tenim una doble responsabilitat: col·laborar amb l’administració i fer evident allò que veiem que no funciona. I realment crec que tenim un repte important, perquè estem reaccionant al que ve i no ens podem preparar. A nivell d’aquesta estratègia catalana desconeixem el pressupost afegit, perquè pel context polític estem amb uns pressupostos prorrogats del 2017 però la situació actual és diferent, i no s’ha pogut fer efectiu que aquest increment de diners arribi a les entitats. Estem en una situació molt complicada. Aproximadament el 80% d'entitats ens trobem en un col·lapse econòmic. Jo espero que aquest mes de maig la cosa millori una mica, però s’hauria de poder regularitzar el finançament.


Mapa mundi a la paret de la Fundació Idea. / Marina Alaminos

I els joves que teniu al centre, què en pensen de la situació?

Hi ha opinions per a tot i hi ha perfils de joves molt diferents, però generalment venen amb moltes il·lusions. Els que han tingut un procés migratori més fàcil o han estat poc temps al carrer són nens amb expectatives i motivació per a formar-se i trobar una feina, i el seu estat emocional està més preservat. Però també hi ha nois que arriben aquí amb una motxilla afegida i hem de començar a treballar prèviament per garantir la seva estabilitat emocional, determinar si hi ha afectacions greus a nivell de salut mental, si hi ha consums associats que s’han de treballar... En aquests casos, el recorregut és major i s’ha de començar a actuar abans.


A què et refereixen quan parles d’un “procés migratori més fàcil”?

Hi ha diferents vies d’entrada. Ens estem trobant amb nois i noies a qui els pares acompanyen fins a l’aeroport i un cop allà els deixen sols. Aquest procés migratori és dur perquè potser no tots volen que els pares els deixin a l’aeroport, però els que porten un any al carrer -parlo de nois perquè no hem constatat el perfil de noies al carrer-, a Ceuta i a Melilla intentant creuar la frontera, venen molt més deteriorats. Els que venen de països de l’Àfrica Subsahariana i el seu recorregut encara és més dur i llarg, l'afectació encara és major perquè encara que al Marroc hi ha entitats que els estan ajudant, moltes vegades allà també són doblement discriminats.



Teniu diferents maneres de tractar els joves en funció dels efectes psicològics que puguin haver patit?

Quan un noi o una noia entra al circuit de protecció es fa una valoració per saber on s’ha d’incidir més. Hi ha tantes intervencions com joves. Alguns necessiten una intervenció terapèutica més intensiva, d’altres que només necessiten un acompanyament o una intervenció grupal. També hi ha nois que arriben amb un bon nivell de formació i només cal que aprenguin l’idioma i d’altres amb més dificultats d’aprenentatge.


I us heu trobat amb situacions de menors que no volien estar al centre o se n'han escapat?

Sí, però són casos minoritaris. Hi ha nois i noies que ja són refractaris al sistema aquí. Ens ha de fer pensar que hem de crear noves formes de protecció. De la mateixa manera que es va canviar de macrocentres de més de cent places a locals residencials de poc més de deu places. Hi ha nois que potser necessiten estar a casa seva amb un educador present o que es pugui desplaçar a domicili i poder intervenir més en el context de carrer, perquè està clar que hi ha joves que no s’adapten al que està estandarditzat. Cal actuar amb el que tenim però paral·lelament exigir-nos de buscar noves fórmules.


Loli Rodríguez, directora de la Fundació Idea. / Marina Alaminos

Com a societat en general, creus que ho estem fent bé?

La meva experiència em diu que hi ha una majoria de la societat que vol acollir i donar oportunitats, i qui més qui menys té algun antecedent d’immigració a la seva família. També crec que hi ha una part de la societat que reacciona amb por a allò diferent. Si el que difonem és un missatge de la por, la gent es protegeix. Jo crec que ens hem de posar el repte de la justícia social arreu del món, i hem de pensar que si hi ha països que estan tan malament alguna responsabilitat tenim. A partir d’aquí, treballar pels que venen i treballar perquè els seus països estiguin en les millors condicions possibles. El dret a la mobilitat el tenim tots, però el repte és que aquesta mobilitat es produeixi des de la lliure elecció i partint del fet de tenir garantits els teus drets al país d’origen.


Com afecten els discursos antiimmgratoris als joves?

Vam fem una dinàmica al centre de nois, on els vam explicar què era un “mena” i van al·lucinar: ‘aquí a nosaltres ens diuen “mena”?’, deien. El que ve cap aquí no és conscient que no és igual, i encara que tingui papers, no té els mateixos drets.


"El dret a la mobilitat el tenim tots, però el repte és que aquesta mobilitat es produeixi des de la lliure elecció."

Quin és el discurs que tenen après aquests joves?

D’allà, arriben amb un discurs de defensa de drets fonamentals. Les entitats del Marroc ens explicaven que, fins i tot, el seu objectiu és denunciar la possible vulneració de drets que es pogués donar al llarg del procés migratori o en els serveis de protecció. I jo els deia: ‘molt bé, però us adoneu que on no tenen cap dret és a casa vostra?’. El seu país s’hauria de fer responsable i garantir un sistema de protecció de drets pels seus joves. Arriben amb una forta consciència de drets que allà no es garanteixen, com el de la lliure expressió. Alguns han estat a la presó, torturats pel govern marroquí.


Creus que es vulneren aquests drets aquí?

Jo crec que no, majoritàriament no. És possible que hi pugui haver algun cas durant el tràmit de la determinació de l’edat.


Per què creus que hi ha hagut aquest augment d’immigració en els últims dos anys?

Hi ha una part de la macroeconomia i macropolítica que se’ns escapa, hi ha alguna cosa que no sabem. Ens estem enfocant en com la societat catalana dona resposta a l’arribada, però al final les competències les té el Govern d’Espanya, el del Marroc i la Unió Europea. Sí que diuen que la incorporació del servei militar obligatori al Marroc, tant per a nois com per a noies, ha estat un fet que ha provocat que molts d’ells decidissin marxar definitivament. Pel que hem pogut veure, hi ha un desig, que la seva vida sigui millor aquí, i això no hi ha qui ho aturi. Penso que tothom sap qui són la gent de les màfies, així com se sabia a Galicia en el cas Fariña, però fins que no va aparèixer un jutge no es va aturar. Per què no allà? Si saps que surt una pastera ho haguessis pogut impedir des de la seguretat. No ens podem permetre que la gent mori pel camí. I crec que els hem d’ajudar, tant aquí com allà.



 

Per a saber-ne més:

Informe del Síndic de Greuges sobre la situació dels migrants:


Reportatge de TV3 sobre la minisèrie "Desemparats":



204 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
bottom of page