Judit Esposa Canals
L’augment de menors estrangers que vénen sols fins a Catalunya ha desbordat el sistema d’acollida. Malgrat tot, entitats privades, professionals i administració fan el possible per garantir un futur a aquests joves.
Són dos quarts de vuit de la tarda d'un 9 d'abril i sembla que ja no plourà més per avui. Tímids raigs de sol ressorgeixen per sobre l’edifici de dues plantes, amb finestres enreixades d’on en surten veus i rialles. Sorprèn alçar la mirada i trobar-se una desena de parells de sabates al replà de la finestra que hi ha just sota la porta d’entrada. Més tard m’expliquen que pertany a la sala d’oració a la qual accedeixen descalços. Per a nosaltres és un centre d’acollida. Per a ells, una llar.
Des de fa vuit mesos que es va obrir, aquest centre del Servei de Primera Acollida i Atenció Integral de l’Anoia acull 24 joves d’entre 14 i 18 anys. Han arribat des del Marroc, d’on van emprendre un viatge amb pastera fins a les costes andaluses per el qual es poden arribar a pagar 4.000 euros.
L’augment de la demanda ha superat qualsevol expectativa. En tan sols tres anys han arribat 5.623 menors a Catalunya, tancant el 2018 amb 3.569 nouvinguts i les previsions de la Generalitat per aquest 2019 apunten molt més alt: gairebé un 50% més. Tot i això, s’han pogut habilitar espais com aquest amb rapidesa i eficàcia, destacant la participació del sector privat, en aquest cas, la Cooperativa Suara. També, gràcies a un grup de professionals amb moltes ganes i vocació, acompanyen, ajuden i milloren la vida d’aquests menors.
Entre aquests professionals trobem la Laura, educadora social. Ella em fa un petit recorregut per la casa que, en realitat, no és pas diferent a cap altra. Alguns dels joves, atrets per la visita, ens acompanyen. Provenen de suburbis, zones marginals, amb un alt grau de criminalitat i tràfic de drogues, on l’educació és un repte i probablement molts d’ells van deixar d’escolaritzar-se als 10 anys. A vegades vénen per voluntat de les seves famílies amb les quals mantenen un contacte diari; altres per voluntat pròpia, però sempre a la recerca d’oportunitats que saben del cert que no trobarien al seu país. “La seva finalitat última és treballar i ajudar els pares” explica la Laura, “no estan aquí per gaudir de la seva joventut i ells ho saben; el que passa és que quan porten aquí tres mesos se n’obliden i tornen a ser nens”.
Durant la setmana fan classes de català i castellà i un curs anomenat Mòdul C de documentació que necessiten per renovar el permís de residència. D’altres també aprenen petits oficis com la jardineria. La majoria de cursos els fan de manera separada, ja que els nivells poden variar molt. A les tardes arriben les hores lliures, tallers que organitzen des del centre o propostes com la de FutbolNet.
El nivell d’exigència és alt: en dos anys o menys han d’aprendre dues llengües, agafar rutines que als seus països d’origen no tenien o ser suficientment autònoms i responsables per quan compleixin els 18 anys i hagin d’anar a viure en pisos per extutelats. “Quan fan aquest viatge en ‘patera’ i venen a Espanya per buscar-se un futur, creixen de cop” continua l’educadora, “ja no et pots permetre ser un nen”. Però, tot i així, continuen les rialles, les baralles entre “germans”, les tardes de mirar pel·lícules o de xerrar una estona. Continuen, en fi, sent joves d'entre 14 i 18 anys a la recerca d'una nova oportunitat.