Marina Alaminos Navarro, Laura Alzueta Navarro, Judit Esposa Canals i Laia Gairí Pallarés
14 de maig. Els veïns de Rubí surten al carrer a protestar per l’obertura d’un centre d’acolliment de menors migrants mentre l’alcaldessa del municipi, Ana María Martínez, exigeix a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) que aturi el trasllat dels 80 menors no acompanyats. Una setmana després, més de 600 persones es manifesten a favor de l’acollida i exigeixen que no s’utilitzi els menors estrangers com a arma electoral.
El col·lapse dels centres d’acollida
Entre clams d’acolliment i sensació de rebuig, els joves que han arribat a Catalunya emprenen un llarg viatge, sense garanties de seguretat, per iniciar un procés d’adopció en una societat que no sap com fer front a una demanda cada vegada més elevada.
Els menors no acompanyats procedeixen majoritàriament de les costes marroquines, i sota la tutela de la DGAIA se’ls distribueix entre els centres d’arreu del territori. Tanmateix, només aquells migrants identificats com a menors podran accedir al sistema de protecció, però la determinació de l’edat no és sempre un tràmit fàcil. Carme Miralpeix, professora de dret a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en drets dels infants, explica que ‘els metges no estan obligats a determinar una edat concreta sinó que poden proporcionar una forquilla d’edats. Si aquesta forquilla agrupa la franja d’entre els setze i els vint anys, per exemple, la llei presumeix que es tracta d’un menor d’edat i activa els protocols d’acollida corresponents’.
És en la primera acollida on resideix el nucli del conflicte, i és que els centres es troben desbordats i l’arribada de menors no acompanyats augmenta exponencialment any rere any. De fet, s’espera que enguany se superin els cinc mil nous casos d’infants migrants no acompanyats. Per fer front a aquesta falta de places, la Generalitat de Catalunya ha elaborat una Estratègia catalana per a l’acollida i la inclusió dels infants i joves emigrats sols, i segons dades d’El Periódico, es pretén crear 2.545 places per a adolescents migrants fins el juny i incorporar-ne 4.160 més entre els mesos de juliol i desembre. Tot i això, els impagaments en el tercer sector fruit de la prorrogació dels pressupostos del 2017 ha provocat que el 80% d’entitats es trobin en un col·lapse econòmic, segons que indicava Loli Rodríguez, directora de la Fundació Idea, en una entrevista a Futur Desemparat. La urgència en l’obertura d’aquests nous centres n’ha dificultat la organització, i en alguns casos els joves han hagut de viure de manera temporal en albergs, hotels, edificis en desús o en centres compartits amb joves tutelats que no eren estrangers. El Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC) ha denunciat els espais provisionals per a suplir carències habitacionals que impedeixen una “acollida de qualitat”, i segons l’últim informe del Síndic de Greuges, molts centres es troben en una situació de sobreocupació.
Quan arriba la majoria d’edat
‘Molts migrants no acompanyats no accepten que es determini que són menors d’edat, perquè en el seu país d’origen ja són tractats com a majors i fins i tot s’han independitzat de la seva família’, explica Miralpeix. Des del punt de vista de serveis socials, en canvi, la minoria d’edat garanteix una protecció, un sostre i una alimentació. Ara bé, què passa amb els menors no acompanyats quan compleixen els divuit anys?
Hi ha quatre vies possibles pels migrants extutelats, sempre que el menor no hagi tingut greus problemes amb la justícia. En primer lloc, i excepcionalment, el tutelatge es pot prorrogar fins que els joves obtinguin els papers necessaris per a regular la seva situació. ‘Molts dels programes que s’intenten aplicar en aquests nois són d’integració social i professional per tal que aprenguin una llengua i adquireixin uns coneixements, però si quan compleixen la majoria d’edat no han assolit l’objectiu es pot prorrogar la tutela fins els vint o vint-i-un anys’, explica Miralpeix. Aquesta pròrroga s’aplica sobretot en joves que han entrat al procés d’acolliment un any abans de la majoria d’edat i encara no han pogut regular la seva situació ni adquirir formació laboral per a accedir al mercat de treball.
Una segona via alternativa és la residència en pisos compartits per a extutelats, amb l’acompanyament diari d’un educador social i l’objectiu de fomentar l’emancipació i l’autonomia dels joves. Aquests pisos poden estar gestionats per l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET) o bé per entitats del tercer sector que col·laboren amb l’administració. A més, aquests joves que porten més de tres anys sota la tutela de la DGAIA poden rebre una pensió de 660€ al mes fins els vint-i-un anys, si compleixen els requisits necessaris. Encara hi ha una tercera via minoritària, i és que alguns joves tenen la possibilitat d’optar per una opció més fàcil i segura i poden anar a viure amb familiars residents a Catalunya o arreu del país.
Els pisos per a extutetals estan col·lapsats, el que condueix a molts joves a albergs per a sense sostre
Tot i això, a la pràctica, les 500 places dels pisos per a extutelats també han quedat col·lapsades, tal i com publicava eldiario.es el novembre de 2018. Rita Grané, directora de Punt de Referència, explica que ‘no tots els joves volen seguir tenint educadors al seu costat, però els que ho volen sobrepassen les places disponibles’. Aquest fet condueix molts joves extutelats a albergs per a sense sostre, una opció que dificulta el futur que havien vingut buscant. La situació dels joves no s’ha pogut regularitzar per falta de temps i es troben amb la impossibilitat d’accedir al mercat laboral, de la mateixa manera que succeeix amb els migrants no acompanyats determinats com a majors d’edat. En aquests casos, la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) informa que ‘la situació administrativa no permet desenvolupar estratègies d’atenció efectives i es redueix a la satisfacció de primeres necessitats: salut, alimentació i allotjament temporal’, i afegeix que ‘les persones sense papers de residència es converteixen en usuaris recurrents del sistema, sense que aquest ofereixi més que respostes pal·liatives i temporals’.
El Raval, barri de contrastos
La frustració derivada de les promeses i les esperances truncades que s’havien fet abans d’emigrar, les dificultats legals per regular la seva situació i els consums associats d’ansiolítics, cola i altres drogues causats per la vida al carrer deixa un grup minoritari de joves en una situació d’extrema vulnerabilitat, sense perspectives de millora i de la qual se’n deriven actituds delictives o violentes.
A Barcelona, especialment al barri del Raval, la situació s’ha agreujat en aquests últims mesos. La sensació d’inseguretat i la percepció de la immigració no és igual per a tots els veïns, i l’alarma social que genera en alguns d’ells contrasta amb la normalitat amb què ho viuen els altres. ‘Una cosa és venir al Raval a passejar, i una altra és conviure amb la immigració. A més, el Raval està abandonat, per aquí corren rates, paneroles...’, afirma una veïna del barri. Els discursos racistes i xenòfobs que ha fet aflorar la situació es veuen agreujats per factors com la venda de drogues en narcopisos, l’augment de robatoris fins i tot a plena llum del dia i el soroll i brutícia dels carrers.
A la sortida de l’institut, els joves del barri debaten des d’una perspectiva molt diferent. ‘Jo no he patit racisme al Raval perquè és absurd que hi hagi racisme en un barri on poques persones són del mateix país, i tampoc crec que sigui tan perillós com volen fer creure’, explica un d’ells. ‘Fora del barri hi ha molts estereotips amb la gent d’aquí, per exemple a Sarrià, però no dins el mateix barri’, afegeix. El problema, per a ells, és clar: si hi ha una baralla i un dels participants és d’un país, s’estigmatitza tota la gent del barri procedent d’aquell mateix país. ‘És cert que al barri hi ha una part conflictiva, i si et mous per aquests ambients pots sortir perjudicat. Però cal que la policia segueixi desmantellant narcopisos, perquè això dona molt mala imatge’, comenten.
La llei d’estrangeria a debat
La situació dels immigrants que arriben a terres catalanes no és fàcil en cap dels casos, però la majoria d’ells es decideixen a emigrar quan encara són menors. Quines causes s’amaguen rere aquesta decisió?
De respostes n’hi ha tantes com joves es decideixen a emigrar. Una de les principals causes resideix, tal i com explica Loli Rodríguez, en la restrictiva Llei d’Estrangeria que s’aplica als majors d’edat. Aquesta llei impedeix que els migrants en situació irregular puguin accedir a un habitatge o a un contracte laboral legal, i provoca que molts d’ells hagin de buscar alternatives laborals i habitacionals com la venda ambulant i l’okupació. A Barcelona, llars autogestionades com Casa Àfrica, La Tancada o Can Migra, desallotjada el passat 17 de maig, acullen migrants en situació de desemparament i reivindiquen els drets dels “sense papers”. De fet, Casa Àfrica va resistir a un segon intent de desallotjament el passat 2 d’abril i tres dies després va sortir al carrer a defensar la lluita antiracista).
En molts altres casos, els migrants “sense papers” són traslladats als Centres d’Internament d’Estrangers, coneguts com a CIE, i posteriorment deportats als seus països d’origen. Tal i com ha denunciat el Síndic de Greuges, els CIE són una mesura de “maltractament institucional” on hi han arribat a dormir menors no acompanyats. Per a regularitzar la situació cal acreditar tres anys de residència, però durant aquest temps els migrants han de viure sense cap recurs de l’administració i sense poder treballar legalment. ‘Es tracta d’un buit legal, perquè d’una banda has d’acreditar que portes tres anys vivint de forma ininterrumpuda a l’estat espanyol per a aconseguir els permisos de residència, però això només es pot acreditar si t’has pogut censar prèviament’, explica Miralpeix.
Tot i això, des dels ajuntaments es destinen ajudes per a les persones en situació de desemparament i vulnerabilitat econòmica independentment de la seva situació legal. ‘Anteriorment, els fons europeus per a aquest tipus d’ajudes es destinaven directament als estats, però actualment s’està tramitant que aquestes ajudes es dirigeixin directament als ajuntaments. Si bé la regulació de papers depèn de l’administració, les necessitats socials han d’estar cobertes pels ajuntaments’, afegeix Miralpeix.
Actualment, les ajudes dels fonts europeus es destinen directament als ajuntaments, encarregats de les necessitats socials
Una altra alternativa per a poder regular els papers és la petició d’asil polític, que es reconeix a totes aquelles persones que són perseguides per motius polítics, de raça, nacionalitat, religió, gènere o orientació sexual al seu país d’origen o bé la seva vida està sota amenaça per situacions de violència. En aquests casos, fins que no es determina si es concedeix l’estatus d’asil polític al sol·licitant, la situació legal es regula i el demandant pot treballar legalment a l’estat espanyol. Tanmateix, hi ha hagut casos en què els demandants han estat un any i mig en situació regulada, però finalment no se’ls han concedit l’estatus de refugiat i la situació s’ha desregularitzat. ‘És aberrant que et treguin un estatus que ja t’havien concedit i hagis de tornar a treballar de manera il·legal fins a poder acreditar que has estat tres anys vivint aquí’, explica Miralpeix.
Els drets humans, en perill
I si la Llei d’Estrangeria dificulta la situació dels migrants majors d’edat a l’estat espanyol, més complicat encara pot arribar a ser el procés migratori. El deteriorament que suposa un llarg viatge en pastera des de l’Àfrica Subsahariana i els intents de saltar la tanca de Melilla es comptabilitzen en més de 1.200 entrades mensuals, una xifra molt inferior a la d’anys anteriors degut al canvi de política migratòria del Marroc dels últims mesos. Segons revelava El País, els guardacostes marroquins han evitat aquest 2019 la sortida de tres mil immigrants per via marítima. A més, la col·locació de ganivets a la tanca de Melilla ha fet disminuir la xifra de migrants que saltaven l’any 2014, un total de 2.249, als 430 que ho feien l’any 2018. D’altra banda, la xifra de morts a les costes del Marroc augmenta anualment de manera significant, i és que les vulneracions de drets humans són freqüents al llarg del procés migratori.
L’Informe de Drets Humans a la frontera sud 2019 denuncia que ‘es consenten devolucions en calent a Espanya, tot i que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat aquesta pràctica’, i afegeix que ‘els partits del sistema europeu han aprofundit en les arestes més inhumanes i cruels de les seves polítiques migratòries, amb una creixent vulneració dels drets humans més elementals, tant el dret a la vida com l’inalienable dret a la dignitat’. Però les vulneracions de drets humans són molt difícils de denunciar, si bé l’estat espanyol forma part del Consell d’Europa i com a tal pot ser jutjat pel TEDH en incompliment del Conveni Europeu de Drets Humans.
Si bé per a poder denunciar un estat davant el TEDH cal esgotar totes les vies internes, el mateix estat assigna un advocat d’ofici a tota persona qui denunciï una vulneració de drets humans. ‘El problema és que molts d’aquests migrants no són coneixedors de les vies legals per a denunciar una situació de vulneració de drets fonamentals, i no tenen ni els recursos, els mitjans ni la comprensió de la llengua suficient per a poder denunciar la situació’, explica Miralpeix. En aquest sentit, Carme Miralpeix defensa la importància d’organitzacions com SOS Racisme amb la infraestructura i la formació jurídica suficient per a poder dur a terme els procediments de denuncia, i afegeix que ‘els propis mecanismes interns de l’estat -la fiscalia en el cas dels menors- haurien d’actuar, però és complicat que es doni aquesta situació perquè en el fons la fiscalia és una institució que depèn del propi estat’.
La majoria de migrants no coneixen les vies legals per denunciar la vulneració de drets fonamentals
La repercussió que puguin tenir tots aquests casos de vulneracions de drets humans és major si els mitjans de comunicació se’n fan ressò i ho denuncien públicament. ‘La vergonya de la notícia que exposa una situació de vulneració provoca que els estats acabin actuant, però falten mitjans, coneixements i voluntat perquè això succeeixi’, explica Miralpeix.
Desmuntar el discurs hegemònic dels mitjans
El poder dels mitjans de comunicació tant pot servir per denunciar situacions de vulnerabilitat com per estigmatitzar un col·lectiu. De fet, el debat sobre el tractament que s’hauria de fer de les notícies en què apareixen migrants és a l’ordre del dia. Raúl Martínez, professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Vic i expert en representació i participació de minories etnoculturals i racisme en els mitjans de comunicació, defensa que ‘el tractament és negatiu perquè el percentatge més alt de la informació està relacionat amb els conflictes’. I en el cas dels menors no acompanyats, aquesta situació és encara més negativa i contrasta amb el petit percentatge de joves vinculats a situacions de delinqüència. ‘Si els mitjans no informen bé, es crea una imatge que la gent reprodueix associant els menors no acompanyats amb delinqüents, conflictius i drogoaddictes, i aquesta imatge s’utilitza políticament perquè la gent s’aixequi, com va passar amb les protestes a Rubí’, explica Martínez.
El tractament informatiu contrasta amb el percentatge de joves vinculats a situacions de delinqüència
És molt important que els mitjans tractin els temes relacionats amb la immigració amb normalitat, verificant i contrastant la informació i sense propagar les fake news. ‘La generalització és el que crea aquestes imatges esbiaixades; els menors no acompanyats no poden aparèixer només als mitjans quan es fa referència a la delinqüència i no s’ha d’utilitzar la nacionalitat de l’actor si no aporta cap element o cap informació rellevant’, afegeix Martínez. A més, cal tenir en compte que els drets i la privacitat dels menors s’han de protegir especialment i cal aplicar el codi deontològic amb total rigor, perquè, per a Martínez, el periodisme són dades i sense multiples perspectives no es pot crear un periodisme professional i de qualitat.
‘Els menors no es poden utilitzar com una eina o un discurs populista en èpoques d’eleccions, cal revisar el conveni i el codi deontològic’, sentencia Martínez.
Per saber-ne més:
Entrevista a l'activista Helena Maleno a RadioCable:
http://www.radiocable.com/helena-maleno-valla-melilla-pedro-sanchez-613.html
Organització Frontera Sur:
http://ddhhfronterasur2017.org/es/#
"En la piel de un refugiado", reportage interactiu d'El País: https://elpais.com/especiales/2017/refugiados/
"Sabem acollir?" documental de TV3:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/sabem-acollir/video/5817485/
"Ansiolítics: la perillosa evasió entre els "menes" notícia de diari Ara: https://www.ara.cat/societat/menors-migrants-drogues-mena-Ansiolitics_0_2183181666.html
"18 años y 1 día" crònica de RTVE:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-18-anos-1-dia/4974338/